Creadores de Gràcia

Projecte Minerva

Creadores de Gràcia

Projecte Minerva

Les dones creadores de Gràcia presenten una exposició dedicada al cos al Centre Cívic El Coll-La Bruguera

7 de juliol de 2017
Per Projecte Minerva

Les creadores del Projecte Minerva seguim actives a l'estiu! Dimecres 5 de juliol vam inaugurar l'exposició col·lectiva itinerant "El cos" al Centre Cívic El Coll-La Bruguera, des de la que experimenten amb aquesta temàtica denunciant les violències viscudes, reivindicant les nostres identitats o resignificant la manera de concebre el cos i de veure’ns a nosaltres mateixes. Us deixem un article publicat al blog del CC El Coll-La Bruguera amb motiu de la inauguració:

dijous, 6 de juliol de 2017

LES DONES CREADORES DE GRÀCIA PRESENTEN UNA EXPOSICIÓ DEDICADA AL COS AL CENTRE CÍVIC EL COLL – LA BRUGUERA

Ahir dimarts 6 de juliol, algunes de les creadores de Gràcia del Projecte Minerva van presentar l’exposició col·lectiva “El cos” al Centre Cívic El Coll - La Bruguera. Diversos quadres, escultures i fotografies es poden veure a aquesta exposició que és gratuïta i estarà oberta al públic fins al 30 de juliol. Aquesta magnífica, intensa i sincera mostra de diferents arts amb un enfoc femení ja porta un recorregut. L’Exposició es va estrenar el passat 4 d’abril a la seu del Districte de Gràcia i també ha estat al l’Espai Creatiu Amalgama aquest passat mes de juny. Els assistents a la presentació van gaudir d’unes delicioses lectures dramatitzades de reflexiones i poemes relacionats amb el cos humà, un pica-pica amb la seva corresponent copa de cava. 

Aquesta exposició multidisciplinària pretén ser una reflexió intensa, íntima i sincera entorn al cos, els límits, les violències i les identitats. També és una reivindicació del cos com un espai per l’alegria i el plaer, sense amagar que el cos també he estat un lloc de patiment i un espai per la repressió. Les dones creadores de Gràcia visualitzen el cos com un canal a través del qual ens comuniquem amb el món i amb les persones. Aquestes grans artistes volen convidar al públic a reflexionar, des de diferents arts, sobre el nostre ser i també sobre els nostres patiments i les nostres alegries.

El Projecte Minerva va néixer al 2011 com una iniciativa del Consell de Dones de Gràcia, realitzada amb el suport del districte i de la regidoria de Dona i Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, i amb la col·laboració de l’Associació Trama Serveis Culturals. Ràpidament s’hi va consolidar com un punt de trobada per a totes les creadores de Gràcia amb voluntat de reivindicar una major valoració de la creativitat femenina al món. Aquest projecte –que agafa el nom de Minerva de la deessa romana de la saviesa i les arts- va sorgir com un lloc web que servís de catàleg per mostrar les obres de les dones del barri. Després d’un procés de dinamització les dones creadores de Gràcia van crear una plataforma a través de la qual les creadores podien interactuar entre elles i compartir les seves idees i experiències. Així, elles mateixes es podien gestionar els seus perfils, promocionar-se i organitzar una sèrie de trobades quinzenals que es van convertir en el motor del projecte. 

La principal finalitat del Projecte Minerva és el foment de la creació cultural de les dones i aglutina els següents punts: reconèixer el valor artístic, cultural i social de les creacions de les dones; recordar i promocionar a les creadores de Gràcia; incentivar i donar suport a la seva tasca i els seus projectes; potenciar la producció i difusió de les seves creacions; promoure la contractació d’aquestes creadores en espais i institucions artístiques i culturals, públiques i privades; promoure la relació i l’establiment de xarxes entre creadores; establir lligams entre les creadores, el districte i el públic en general; promoure la marca Gràcia com a viver de talent femení; fomentar la perspectiva de gènere en l’art i educar en la igualtat a través de la creació cultural. 

Per acomiadar aquest article us deixem amb aquesta brillant reflexió de la creadora Teresa Vergés i Adrià, amb la que va emocionar als assistents a la presentació de l’exposició col·lectiva i multidisciplinar “El cos” al Centre Cívic El Coll – La Bruguera. Que tingueu una bona lectura:

“EL COS. EL NOSTRE COMPANY.

Quan ens mirem al mirall s’hi reflecteix una imatge. La que els demes veuen de nosaltres, que, a vegades,  sembla que no tingui res a veure amb la que els nostres ulls contemplen.

Un cos, un físic, amb el que som reconeixibles per a les persones estimades, els amics, companys o els coneguts.

Som, a ulls del mon, éssers amb un cos femení o masculí, d’infant, adolescent, adult o vell. Alt, baix, prim, gras, de cabell ros, moreno... físicament agradables o... no. De pell blanca, negra o amb tintura del color del sol o de la terra.

Però nosaltres no ens veiem en tota plenitud. Nosaltres ens sentim. Ens sentim dona o home, segons vibri el nostre cos i joves o vells segons senti el nostre esperit, encara que els anys ens recordin que s’ha de pagar un peatge pel temps que hem tingut l’oportunitat de viure, estimar, aprendre i experimentar.

El nostre cos, l’embolcall efímer i canviant que ens acompanyarà durant tot el viatge, llarg o curt no ho sabem, anirà envellint, però el nostre ser interior cada vegada serà més complert, més savi.

En el fons és una contradicció que el cos i la ment facin el viatge a la inversa: Quan més aprenem, menys temps queda per a posar-ho en practica...

Bé, aquesta és l'essència de la vida: néixer, viure i... morir.

Però tornem al mirall. Ell ens retornarà la visió esperada del nostre cos o... no. Ens dirà si l’hem «adornat» el nostre gust: si aquell vestit ens escau, si el cabell ens ha quedat com ens agrada, si portem els complements adequats...

Buscarem la seva aprovació perquè ens reafirmi, amb la mirada, que hem aconseguit que tot el conjunt assoleixi el resultat de com volem veure’ns o potser de com volem que ens vegin els demés.

Permeteu-me aquesta frivolitat de enaltí el físic, la imatge; però és que el nostre cos també és això, a més de ser l’instrument que ens permet desenvolupar-nos i compartir el què som, amb: ulls per veure-hi, boca per estimar, orelles per aprendre de les paraules i vivències dels altres, nas per percebre el perfum de les flors, braços i mans per treballar i acariciar...

Però com a ésser humans som molt més: Som amor, quan surt del cor i som sentiment que flueix dins del nostre cervell.

També podríem dir-los ànima i pensament, és clar!. Dos òrgans que moltes vegades estan en desacord, però és que també som això: contradicció.

Som dia i nit, bé i mal, som blanc o negre: qui no està amb mi està contra mi. Per què?. Som capaços d’estimar i odiar, a vegades sense control; som tendresa i som incomprensió i intolerància amb el que no comprenem o amb qui és diferent i no pertany al que anomenem, sense cap mena de respecte: «normalitat».

Sí, existeix una majoria, en la que potser inconscientment volem integrar-nos, però curiosament aquesta majoria que dicta la «normalitat», està formada per milions i milions d’excepcions; doncs no existeixen dos essers iguals.

Potser sí que hi ha moments que voldríem ser invisibles dins de la gran massa anònima. Quina paradoxa, perquè representaria despendre'ns de la nostra identitat i això no ho podem permetre mai, especialment les dones, que cada pas que, com a col·lectiu, hem aconseguit donar, ha deixat moltes ferides, algunes encara resten obertes, que tardaran molt de temps a cicatritzar.

Però tornem al nostre cos: El cuidem i mimem perquè sense ell no podríem seguir endavant. És el nostre company i l’hem d’acceptar com és i aprendre a conviure amb ell.

Tot i que, podríem definir el cos com... en dos parts: la de fora i la de dins.

La de fora és la nostra identitat coneguda i la guarnim per tenir un aspecte més agradós.

Per dins no podem dir que siguem gaire afavorits. Som un complex engranatge, que funcionen com un rellotge perfecte i hem de procurar no desequilibrar-lo, doncs totes les seves peces tenen data de caducitat,

Però per dins també som els grans desconeguts als ulls aliens i, moltes vegades, fins i tot dels nostres. Hi ha una part que no es visible: L’ànima.

Potser quan aprenguem a escoltar-la, com fem amb el nostre cos, aconseguirem un mon millor, més igualitari i més respectuós amb les altres esser humans i amb la casa que compartim.

L’ànima... intangible i alhora tan delicada...

Sabem que hi és, perquè fa mal, ens neguiteja i demana auxili, quan ja no pot més.

No hi ha medicaments per guarir-li cap mal, només es podrà aixoplugar sota les ales d’altres animes que aniran apareixen a les voreres del camí per assossegar-la.

Animes a les que deixarem entrar per fer junts una part del viatge.

Algunes potser hi seran per poc temps, altres s’hi quedaran per sempre, ajudant-nos a evolucionar fins que arribarem a esdevenir el que finalment serem.

Cos i anima, carn i sang, llums i ombres... és el que som, i el que ens acompanyarà fins que arribem al nostre destí.”

 

AQUÍ LA PUBLICACIÓ ORIGINAL